Hem de parlar

Avui inicio una nova secció del blog, enfocada a exposar diverses mesures polítiques que trobi interessants o necessàries per la nostra societat. Començaré parlant-vos del lloguer social en cases inhabitades de llarga durada. Es tracta d’idees meves, d’altres persones o d’adaptacions, pel que estic obert a qualsevol crítica i debat. La proposta és senzilla, detectar pisos que portin més de tres anys en desús, sense una raó inhabilitant (despreniments, obres, etc...), de propietaris que disposin d’altres immobles en la mateixa ciutat/poble i, donar-los en lloguer, a famílies amb falta de recursos econòmics, un lloguer social com ja en coneixem actualment. El propietari seria, òbviament, el beneficiari del lloguer, que oscil·laria depenent del pis i de la família que l’habités. A més, per compensar un lloguer baix, es podrien utilitzar mesures com una desgravació fiscal d’hisenda, una compensació per part de l’estat, etc... L’administració es faria càrrec de les despeses dels contr

Seria fàcil llençar-me a un anàlisi demagògic de les Eleccions dels EUA, podria adduir que la culpa és de la inculta Amèrica profunda, dels homes blancs que han vist com han perdut pes la última legislatura, dels racistes del KKK que han tergiversat el moviment Black Lives Matter , fins i tot podria enfocar la culpa en Hillary i els demòcrates per no haver sabut dur la campanya. Però no em veig amb legitimitat per fer-ho, no ens veig a cap de nosaltres, ciutadans d’Europa, polítics aficionats, capacitats per entendre els EUA. La societat, la mentalitat dels “americans del nord” és completament diferent a la nostra i, per tant, no podem entendre’n el funcionament. Tot i així, sempre ens hi hem emmirallat, hem volgut ser com ells, els hem convertit en els nostres líders, en els líders del “Free World”. Hem oblidat però, que en l’únic que són els primers és en economia i prepotència militar. A Europa és on hauríem de fixar els nostres líders, hauríem de voler tenir l’educació de Finlà

Avui en sortir de treballar he passat a saludar en Hamid, un pakistanès que regenta una petita tenda de queviures a l’estació de ferrocarrils. En veurem m’ha rebut amb un gran somriure i tota l’emoció d’una persona que es passa 15 hores al dia, 7 dies a la setmana, sense més contacte humà que clients estressats i una petita televisió que sempre ressona en pakistanès. Desprès de saludar-nos, escollir una beguda i acceptar un Chupa Chups com a regal, en Hamid s’ha posat més seriós i, amb un castellà-anglès difícil de desxifrar, m’ha demanat si coneixia d’algun pis o habitació en lloguer pel barri. Les indicacions eren clares, un espai petit i barat, on poder dormir, “sleep i lavabó” deia ell. Amb tota la bona fe del món, però traient-me el problema de sobre, li he respost que estaria atent i preguntaria a amics i familiars, tot a la vegada que m’acomiadava i marxava corrents per agafar el tren. No ha estat fins que m’he assegut al vagó i he tingut 5 minuts per pensar, que m’he adonat