Hem de parlar

Porto uns quants dies reflexionant al voltant de Vox, al voltant de la raó de la seva presència i, especialment des d’ahir, la raó del seu creixement exponencial en la política espanyola. L’ascens de C’s és fàcilment explicable, el partit taronja venia a substituir un PP en ple daltabaix corrupte, oferint una alternativa de dretes a aquells votants que s’havien cansat de les problemàtiques inherents als populars. Votar blau o votar taronja no presenta diferències, dos partits que representen el capital, el neoliberalisme, dos partits que es beneficien d’aquella fal·làcia de que “les dretes generen creixement econòmic”, un o l’altre, no mostren diferències ideològiques. Vox però no respon a tal necessitat de renovació, no beu del neoliberalisme, ni tampoc es reforça rere la fal·làcia comentada, Vox beu de la por, l’odi i la connivència política i policial. D’una por motivada i generada per al sistema neoliberal, d’una sensació d’inestabilitat, de falta de seguretat, de trobar-te d

Sé que vinc tard, que tot s’ha dit i aportar una nova perspectiva resulta pràcticament impossible però, davant d’una situació com aquesta, no puc quedar-me callat, no puc quedar-me quiet, no ho puc acceptar. La mobilització popular catalana i espanyola m’omple d’orgull, m’omple d’orgull perquè s’allunya del nacionalisme inútil i creix de la mà d’un sentiment de dignitat social, de rebuig a un Estat filofeixista que oprimeix allò que el qüestiona. La lluita contra la repressió, la restricció de llibertats, l’arbitrarietat policial i la intolerància ideològica imposades per un Estat, ha de ser sempre aplaudida, recolzada i nodrida per una societat sana. És per això que em preocupa gran part dels dos pobles esmentats, em preocupen aquells que no es mobilitzen, aquells que no es posicionen i, especialment, aquells que rebutgen el moviment. No puc entendre aquells que, sense ser cecs o paraplègics es queden callats i tancats a casa, aquells que jutgen sense haver vist, aquells que, sense

El dia 9 de març de 2019, el Partit Popular espanyol presentà públicament una proposta de llei, a la qual anomenaren “ Ley de Apoyo a la Maternidad ”, amb l’objectiu d’incentivar el creixement poblacional espanyol. La proposta abastia diversos àmbits però un en especial fou destacat per als experts i pel públic en general. Una mesura per a la qual, les dones immigrants embarassades en situació irregular no serien expulsades durant el període de gestació si es comprometien a donar el fill en adopció. És a dir, les dones immigrants sense papers, no serien expulsades del país si, a canvi, cedien el nadó a l’Estat, el qual el donaria en adopció amb l’objectiu d’evitar el decreixement demogràfic. Tal mesura rebé una quantitat ingent de crítiques i, des de llavors ha estat apartada però, posà sobre la taula o, evidencià una realitat preocupant. L’afirmació pot semblar desmesurada però, si s’obliden els tecnicismes i les edulcoracions, el principal partit de la oposició, proposava una transa