Els carrers
Sé que vinc tard, que tot s’ha dit i aportar una nova perspectiva resulta pràcticament impossible però, davant d’una situació com aquesta, no puc quedar-me callat, no puc quedar-me quiet, no ho puc acceptar. La mobilització popular catalana i espanyola m’omple d’orgull, m’omple d’orgull perquè s’allunya del nacionalisme inútil i creix de la mà d’un sentiment de dignitat social, de rebuig a un Estat filofeixista que oprimeix allò que el qüestiona. La lluita contra la repressió, la restricció de llibertats, l’arbitrarietat policial i la intolerància ideològica imposades per un Estat, ha de ser sempre aplaudida, recolzada i nodrida per una societat sana. És per això que em preocupa gran part dels dos pobles esmentats, em preocupen aquells que no es mobilitzen, aquells que no es posicionen i, especialment, aquells que rebutgen el moviment. No puc entendre aquells que, sense ser cecs o paraplègics es queden callats i tancats a casa, aquells que jutgen sense haver vist, aquells que, sense