Els carrers

Sé que vinc tard, que tot s’ha dit i aportar una nova perspectiva resulta pràcticament impossible però, davant d’una situació com aquesta, no puc quedar-me callat, no puc quedar-me quiet, no ho puc acceptar. La mobilització popular catalana i espanyola m’omple d’orgull, m’omple d’orgull perquè s’allunya del nacionalisme inútil i creix de la mà d’un sentiment de dignitat social, de rebuig a un Estat filofeixista que oprimeix allò que el qüestiona. La lluita contra la repressió, la restricció de llibertats, l’arbitrarietat policial i la intolerància ideològica imposades per un Estat, ha de ser sempre aplaudida, recolzada i nodrida per una societat sana. És per això que em preocupa gran part dels dos pobles esmentats, em preocupen aquells que no es mobilitzen, aquells que no es posicionen i, especialment, aquells que rebutgen el moviment. No puc entendre aquells que, sense ser cecs o paraplègics es queden callats i tancats a casa, aquells que jutgen sense haver vist, aquells que, sense el més mínim ús de la raó, criminalitzen una població que s’aixeca en defensa de la seva dignitat. La desinformació, la manipulació mediàtica imposada sobre el poble espanyol, un poble sotmès a una ideologia, a un discurs, a una memòria, m’ofereix llum, m’ofereix una explicació al rebuig i, tot i que no els justifica, em permet entendre la seva reacció. Els catalans però, no tenen excusa, és veritat que la manipulació també és aquí present i el discurs de la por ha calat fort però, la realitat és a tocar de mans, és al carrer de tots i cadascú de nosaltres, només cal obrir la porta de casa per conèixer la realitat. Escudar-se rere la informació mediàtica és irracional i criminalitzar els teus veïns, els teus familiars i el teu poble per unes accions que no has presenciat, no té perdó. Dos dies enrere em servia del següent vers del poeta alemany Bertolt Brecht, per a il·lustrar aquest sentiment:

“Qui es quedi a casa quan comenci la batalla,

i deixi la seva lluita als altres, aquest,

haurà d'ésser previsor.

Perquè qui no comparteixi la batalla,

compartirà la derrota.

Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la.

Lluita, doncs, per la causa enemiga aquell que no

lluita per la pròpia”

Recordeu que això -dono gràcies- ja no és una lluita de nacionalismes, no és una lluita entre pobles, és una lluita per la dignitat social, és una lluita per viure lliures, per trencar les cadenes d’un Estat opressor. Ens hi hem de trobar tots, tots els de baix, tots aquells que veurem els nostres drets reduïts fins la mínima expressió, la lluita és necessària i la comprensió, la solidaritat d’aquells que no hi poden ser, resulta essencial. La lluita ha estat, des del segle XIX, l’única via real d’assoliment de drets per al poble i, aquesta, només ha triomfat quan la societat s’ha mostrat unida, convençuda en el seu objectiu. L’Estat és fort però el poble ho és més, cal apagar la televisió i oblidar les xarxes socials, cal sortir al carrer i creure’ns aquesta realitat, trobar les nostres similituds abans que les diferències i lluitar per a garantir el nostre dret a la diferència. Tingueu present, recordeu i expliqueu que al carrer es lluita per tots nosaltres, no per una nació, no per una ideologia, no per una política sinó per als nostres drets, llibertats i dignitats. Els carrers seran sempre nostres perquè en ells s’hi troba la única esperança d’aconseguir un futur ja no digne, sinó feliç.