Derruir mites per erigir exemples

Avui, vora les 9 del matí, un amic meu de tota la vida m’ha enviat un article d’en Joan B. Culla, historiador i articulista vinculat a la UAB i al diari Ara, titulat “Tots eren racistes”. Confós i encara amb lleganyes als ulls (no em jutgeu, estem en fase 2), m’ha resultat una lectura interessant, educativa i, especialment, un text de clar matís històric, fet que, com a futur historiador, m’ha portat massa fàcilment a congeniar amb les idees de l’autor. En versió resumida, Culla defensa la necessitat d’entendre les figures històriques en el seu context, la necessitat d’ubicar el pensament individual en la cultura i societat en què l’individu cresqué. La lògica és inqüestionable, com a fills d’un temps, tots som presos de les dinàmiques, les formes de vida i de pensament d’aquest i, per tant, jutjar un personatge del segle XIX des dels valors del segle XXI o del segle V aC, resulta incorrecte i improductiu.

Fins aquí tot bé, progressivament però, mentre encara no m’havia llevat del llit, les paraules de l’historiador em començaren a trontollar. L’article, com podeu imaginar, l’escriu en relació amb els fets produïts al llarg i ample del planeta a conseqüència del moviment Black Lives Matter (BLM), moviment polític que, entre altres accions, ha demandat i propiciat de forma vehement, l’enderroc de certs monuments a personatges considerats racistes o vinculats a pràctiques legitimades en el racisme. Estàtues dedicades a Robert E. Lee, Winston Churchill, Cristòfor Colom i, encara que resulti sorprenent per alguns, Mahatma Ghandi, han estat, entre d’altres, derruïdes, vandalitzades o, posicionades al centre de la polèmica. Personatges del seu temps què, segons l’anàlisi de Culla, serien jutjats en l’actualitat a través d’una moralitat intrínsecament diferent de la seva i, per tant, jutjats de forma incorrecta. Assegut a la vora del llit, no podia més que concordar amb tal judici.

Però....si la moralitat ha canviat i, per tant, no podem jutjar als personatges del passat segons els nostres estàndards, perquè honorem aquestes figures anacròniques dotant-les de monuments i estàtues? El cafè començava a despertar-me les neurones. Resulta obvia la incongruència de la crítica anacrònica però, el que l’article de Culla oblida és que, en la monumentalització, aquestes figures traspassen els seus valors al present. És a dir, són anacronismes sacralitzats, espais de memòria que transporten al present unes mentalitats passades que, teòricament, resulten incompatibles, inacceptables en l’actualitat. Per què, segons l’autor, no es poden qüestionar però sí que es poden mantenir si ambdues accions xoquen amb l’argumentari prèviament establert per a ell mateix? Trobar una resposta seria agosarat (Romanticisme? Supèrbia d’historiador? Nostàlgia? Una mica de tot segurament...) però, el que resulta evident, és la mala interpretació de les demandes del moviment.

Els protestants no tracten de “renegar” -com diria Culla- de la història, sinó que reclamen la construcció d’un espai públic d’acord amb els valors del present. La voluntat del BLM i els seus moviments germans no és la revisió històrica, no tracten d’esborrar la memòria dels personatges sinó senyalitzar els seus defectes i reclamar uns referents adequats al món actual. No es tracta d’un moviment inculte que no és conscient de l’anacronisme, ans al contrari, la protesta se centra en aquest anacronisme des del sentit contrari i lluita per construir un present en què tothom se senti còmode, acollit i correctament representat. Escolteu-ho de la seva veu. 

Per part meva, ara que ja estic prou lúcid per escriure, només voldria fer unes últimes reflexions per a tots aquells què, des del privilegi blanc barceloní, veiem, en la possibilitat de retirar l’estàtua de Colom, una pèrdua de la nostra herència o, com a mínim, certa nostàlgia. És un sentiment lògic, als humans ens costa despendre’ns d’allò que ens ha acompanyat al llarg de la nostra vida, encara que sigui una estàtua en què mai hi pensem, som com nens, sempre volem la joguina que ens treuen encara que no hi haguem jugat en els darrers tres anys. La nostàlgia és un sentiment fort però cal fer examen de consciència, reflexionar al voltant del significat real d’aquesta figura o, més que real, del significat total de la figura de Colom. Per nosaltres pot evocar una conquesta, ens pot recordar les Amèriques i un passat marítim gloriós -ehem comerç d’esclaus ehem- però, per als descendents de terres sud-americanes representa genocidi, opressió i extermini cultural.

De veritat volem mantenir aquesta memòria entronitzada? Cal mantenir erigida una figura vinculada al patiment? La història serà sempre allà, viva i cruenta, explicada en escoles, universitats i museus (espais on caldria reubicar aquestes estàtues), en seminaris i col·loquis però, des del meu humil punt de vista, personatges i episodis vinculats al patiment humà mai haurien de gaudir d’un lloc entronitzat. Ja no per empatia i decència humana, que també, sinó per derruir mites perpetuadors d’una memòria mitificada falsa o parcialment, per desconstruir imaginaris dolorosos i, en els espais buits, erigir nous símbols, nous exemples dignes d’exportar la seva memòria a la societat del present.