L'esterilitat del debat polític actual

 

Abans-d’ahir, aquells que ens considerem ecologistes -entre molts d’altres istmes-, ens vam trobar amb una bona notícia, estrany en els temps que corren, referent a la política automobilística de la ciutat de Barcelona. El fet és que, segons anunciava Joan Maria Bigas, director de Mobilitat de l’AMB, aquest organisme construirà en els pròxims mesos prop de 300 places d’aparcament gratuït per a aquells que decideixin entrar a la ciutat Comtal en transport públic. Conegudes com a places park and ride, aquesta mesura se sumaria a l’esforç que el municipi està duent a terme els darrers anys per a reduir el nombre de vehicles particulars a l’interior de la ciutat dels barcelonins. Petita victòria o, escàs pas endavant què, en una lluita de fonts com en la que es troba immersa, serveix més per reflexionar al voltant de l’estat de la política actual que per al seu valor propi -el qual, siguem clars, és prop a nul-.

Com difícilment en podem no ser conscients, les mesures amb intencions similars implementades en el darrer quinquenni de mans d’En Comú Podem, han anat acompanyades d’una constant i enorme polseguera mediàtica. Polseguera de mides bíbliques què, a ulls no entrenats, bloqueja l’anàlisi crítica i fomenta la reacció emocional i irracional més propera a un culebrot estil Sálvame que a una discussió crítica. Els exemples en són múltiples però potser el que més m’enamora, pel seu caràcter rocambolesc, és l’odi que ha generat la campanya per l’ampliació de l’espai per vianants als carrers de la ciutat. Una breu recerca per al meravellós món de Twitter ens presenta perles de l’estil: “El monopoli de Ada, solo que ella en lugar de comprar Calles, las pinta” o, “A parte de vídeos en Twitter y pinta colorea en las calles. Quehaces tú?” o, “Su gobierno pinta calles de colorines, cuando debería aplicarmano dura contra la delincuencia, narcopisos y okupes”. Sense oblidar aquells tuits que parteixen directament de la misogínia i l’homofòbia -no els reprodueix-ho per decència però us els enllaço per si voleu passar-vos a deixar algun comentari agradable als tuiters corresponents-. Com s’observa, interpretacions de fonts tan neutrals en política municipal com la plataforma @OnVasBarcelona (Stop Colau) i, la cadena COPE, els quals no han dubtat en presentar el projecte com el “pinta y colorea de Ada Colau”, s’escampen per les xarxes i monopolitzen un debat polític que es converteix en estèril.

I aquí neix un dels grans problemes de la societat actual, tot i que tots coneixem bastants personatges que farien un bé a la humanitat si haguessin nascut estèrils *ehem Miguel Bosé ehem*, el debat polític públic no n’és un d’aquests. Tota mesura política té un objectiu, una meta concreta per a la qual ha estat construïda i, per tant, té una motivació que sorgeix d’una necessitat concreta, sigui quina sigui. Com a societat, el debat que caldria construir en relació amb qualsevol d’aquestes mesures és, sempre, al voltant de la citada motivació, al voltant de l’objectiu i la necessitat concreta per la qual s’ha construït el projecte. Recaient, òbviament, en discutir al voltant de la viabilitat de les mesures projectades així com, un cop establertes, discórrer en relació amb el seu possible èxit o fracàs, el debat tindria, al centre de tota crítica i contra crítica, la necessitat plantejada.

Retornant a la notícia que ens introduïa en aquestes reflexions, resulta clara la necessitat plantejada: els carrers de Barcelona s’han convertit en autopistes urbanes, convertint-se en un perill sanitari i, omplint la ciutat d’espais morts per a les seves veïnes. No existeix espai públic, els espais per a la circulació de vianants són escassos i, en definitiva, la ciutat sembla estar al servei del vehicle en comptes dels seus habitants. Raó per la qual es plantegen mesures per reduir el nombre de vehicles particulars que accedeixen regularment a la ciutat. Afegint, a tot el dit, la qüestió de la contaminació atmosfèrica i sonora, les necessitats que el park and ride, així com el “pinta y colorea” tracten d’abordar, ressalten clares i llampants. Tan clares i llampants que hauria de ser impossible, fins i tot físicament, criticar tals mesures sense recaure en elles.

Actualment però l’espai de debat polític es troba dominat per interessos i, sobretot, per una massa social incapaç de qüestionar-se allò que escolta, llegeix i pensa, incapaç de considerar que -potser- allò que tenia tan clar, no era tan correcte com pensava. A tots ens agafa la por, el temor a ser marcats com a poc intel·ligents per acceptar errors propis, siguin de pensament o d’acció. La lògica individualista/capitalista en la qual vivim ens ha portat fins aquest punt i, òbviament, les mateixes forces capitalistes s’aprofiten de la situació, fent d’aquesta por una eina per a nuclearitzar tota forma de pensament en ella mateixa, impossibilitant el debat i, per tant, impossibilitant el consens i l’avenç polític i social. En definitiva, es construeix un espai en què el debat polític no és més que un enfrontament sense intercanvi d’idees, una discussió irreconciliable que converteix l’espai polític públic en tòxic i, en conseqüència, esdevé més inútil i perjudicial per a la salut social que els directes d’Instagram d’en Bosé.