Hem de parlar

L’altre dia comentava amb una amiga que, darrerament, era incapaç d’escriure res, que amb la llibreta i el bolígraf a la mà em trobava inútil i, similarment al que fa un policia quan està de servei, només era capaç d’endur-me coses al nas. El dit! No penséssiu pas malament. Deixant de banda la polseguera, la raó per la qual em trobava bloquejat era per pura necessitat de supervivència ja que, davant el bombardeig constant de notícies de caràcter polític que ens ha envoltat els darrers mesos, el meu cervell es trobava ensorrat entre metralla feixista, nacionalista i neoliberal. Em sentia petit, minúscul, ofegat i ensorrat per un present polític en què, a sensació meva, tot allò que pogués escriure cauria en el no-res. Una sensació similar a la que deu haver sentit Alejandro Fernández Álvarez, el candidat del PP al 14-F, per als més despistats. L’esmentada amiga, a la qual direm Brunisenda per qüestions literàries -i d’anonimat també-, em va donar un interessant consell: “escriu, tot i

  Què és el que succeeix quan l’opressor és servit, en règim continuat, un discurs en què tot allò que trenca el seu privilegi és presentat com un pas vers la seva opressió? Què és el que succeeix quan una societat educada en la supremacia més real de la història es troba davant la fi d’aquesta? El que succeeix és l’espectacle de la democràcia que vàrem viure tots ahir, la implosió d’una fal·làcia en nom de república davant dels ulls d’un món expectant. No us enganyaré, vaig gaudir com ningú del que veien els meus ulls, preocupació? La justa. Emoció i sentiment de felicitat? Com poques vegades m’havia fet sentir la política americana. Òbviament, res no canviarà, malauradament els fonaments en els quals s’assenta l’imperi americà son encara molt estables i, sobretot, les forces econòmiques que l’han portat fins l’extrem mai deixaran que el sistema caigui a l’abisme. Ara bé, el que si que seria una alegria real, el que sí que m’ompliria de felicitat és veure com, l’espectacle organitza