L'avís d'un imperi en implosió

 

Què és el que succeeix quan l’opressor és servit, en règim continuat, un discurs en què tot allò que trenca el seu privilegi és presentat com un pas vers la seva opressió? Què és el que succeeix quan una societat educada en la supremacia més real de la història es troba davant la fi d’aquesta? El que succeeix és l’espectacle de la democràcia que vàrem viure tots ahir, la implosió d’una fal·làcia en nom de república davant dels ulls d’un món expectant. No us enganyaré, vaig gaudir com ningú del que veien els meus ulls, preocupació? La justa. Emoció i sentiment de felicitat? Com poques vegades m’havia fet sentir la política americana.

Òbviament, res no canviarà, malauradament els fonaments en els quals s’assenta l’imperi americà son encara molt estables i, sobretot, les forces econòmiques que l’han portat fins l’extrem mai deixaran que el sistema caigui a l’abisme. Ara bé, el que si que seria una alegria real, el que sí que m’ompliria de felicitat és veure com, l’espectacle organitzat a Washington, obre els ulls de la nostra societat i trenca el miratge construït per Hollywood. Si alguna cosa demostra el succeït la nit del 6 de gener a Estats Units és la fragilitat del seu sistema social, la fragilitat d’una societat sostinguda en l’individualisme més extrem què, davant la necessitat d’elaborar canvis comunitaris, es troba incapacitada, abocada a una disputa interna que amenaça amb un trencament insalvable. Aquí, a casa nostra, ens trobem amb una situació similar, les amenaces davant les quals ens trobem són i seran sempre comunes, plurals, comunitàries, socials. Cal, per tant, desfer-nos de la creença en l’individualisme, desfer-nos del pensament narcisista que el capitalisme ha gravat en les nostres persones i construir una realitat en què allò comú, en què el bé comú i no el fugaç benestar individual, prengui el centre del nostre debat social.

Els Estats Units d’Amèrica mai haurien de ser presos com a model però, el que ens han mostrat aquestes últimes hores podria ser-ne l’excepció. L’assalt al capitoli i, més important, el trencament social que evidencia l’emergència de Trump a primera línia política, ens els hem de prendre com un avís, com un senyal que el súmmum del capitalisme ens envia als que en vivim fora. El model estatunidenc no és la panacea, no és la utopia ha perseguir, és la distopia de la qual cal fugir. Fugim-ne plegats.