Empènyer
L’altre dia comentava amb una amiga que, darrerament, era incapaç d’escriure res, que amb la llibreta i el bolígraf a la mà em trobava inútil i, similarment al que fa un policia quan està de servei, només era capaç d’endur-me coses al nas. El dit! No penséssiu pas malament. Deixant de banda la polseguera, la raó per la qual em trobava bloquejat era per pura necessitat de supervivència ja que, davant el bombardeig constant de notícies de caràcter polític que ens ha envoltat els darrers mesos, el meu cervell es trobava ensorrat entre metralla feixista, nacionalista i neoliberal. Em sentia petit, minúscul, ofegat i ensorrat per un present polític en què, a sensació meva, tot allò que pogués escriure cauria en el no-res. Una sensació similar a la que deu haver sentit Alejandro Fernández Álvarez, el candidat del PP al 14-F, per als més despistats. L’esmentada amiga, a la qual direm Brunisenda per qüestions literàries -i d’anonimat també-, em va donar un interessant consell: “escriu, tot i