Empènyer

L’altre dia comentava amb una amiga que, darrerament, era incapaç d’escriure res, que amb la llibreta i el bolígraf a la mà em trobava inútil i, similarment al que fa un policia quan està de servei, només era capaç d’endur-me coses al nas. El dit! No penséssiu pas malament. Deixant de banda la polseguera, la raó per la qual em trobava bloquejat era per pura necessitat de supervivència ja que, davant el bombardeig constant de notícies de caràcter polític que ens ha envoltat els darrers mesos, el meu cervell es trobava ensorrat entre metralla feixista, nacionalista i neoliberal. Em sentia petit, minúscul, ofegat i ensorrat per un present polític en què, a sensació meva, tot allò que pogués escriure cauria en el no-res. Una sensació similar a la que deu haver sentit Alejandro Fernández Álvarez, el candidat del PP al 14-F, per als més despistats.

L’esmentada amiga, a la qual direm Brunisenda per qüestions literàries -i d’anonimat també-, em va donar un interessant consell: “escriu, tot i aquesta sensació d’inutilitat, escriu allò que penses”. Així què, sentint-me aquesta vegada com Ignacio Garriga, vaig passar-me prop de cinc dies, just fins aquest passat diumenge, vomitant tot allò que em passava pel cap a la meva llibreta. No us mentiré, poca cosa servible va plasmar-se en paper però, obligant-me a escriure, he recordat la raó per la qual, als dinou anys, vaig decidir escriure la primera entrada d’aquest blog: empènyer, encara que fos en una mesura inapreciable, vers allò en què creia. I per això estic aquí, avui dia 15 de febrer ja que, en plena ressaca electoral considero necessari empènyer vers allò en què crec. Bé, més concretament, contra allò vers el que m’oposo frontalment.

Així empenyo, des d’un sentiment antifeixista, contra l’entrada ja no al parlament, sinó a l’escena política d’aquells que no haurien d’haver passat mai. Empenyo, des d’un sentiment d’esquerres, contra el retorn d’un partit que, fent-se dir socialista, ha abandonat tot allò que les seves sigles significaven a canvi de mantenir-se rellevant. Empenyo, des d’un sentiment socialista, contra l’assentament polític de dues entitats què, més enllà de parlar d’una utopia, son incapaces de presentar i, sobretot, dur a terme els passos necessaris per a assolir-la. Empenyo, des d’un sentiment de classe, contra una realitat política capficada en l’assoliment de vots en comptes d’en la consecució de canvis socials, econòmics i culturals en el nostre país. Empenyo des del meu portàtil i empenyeré des dels carrers perquè només aquells que vegin en la política una eina de canvi social, tinguin rellevància.

Potser sembla que arribi tard però davant del Pep de dinou anys i, un cop recuperada la inspiració, no puc més que demanar-vos que empenteu amb mi, que sortiu als carrers i feu sentir la vostra veu, la veu de tots. Com a societat acostumem a entendre’ns dividits, separats per una barrera ideològica insuperable, compartimentats en segments immiscibles però res més enllà. Només existeixen dues divisions reals -classe i gènere- i ambdues cauran, en sentits distints, si empentem conjuntament. Us espero als carrers.