Hamid

Avui en sortir de treballar he passat a saludar en Hamid, un pakistanès que regenta una petita tenda de queviures a l’estació de ferrocarrils. En veurem m’ha rebut amb un gran somriure i tota l’emoció d’una persona que es passa 15 hores al dia, 7 dies a la setmana, sense més contacte humà que clients estressats i una petita televisió que sempre ressona en pakistanès. Desprès de saludar-nos, escollir una beguda i acceptar un Chupa Chups com a regal, en Hamid s’ha posat més seriós i, amb un castellà-anglès difícil de desxifrar, m’ha demanat si coneixia d’algun pis o habitació en lloguer pel barri. Les indicacions eren clares, un espai petit i barat, on poder dormir, “sleep i lavabó” deia ell. Amb tota la bona fe del món, però traient-me el problema de sobre, li he respost que estaria atent i preguntaria a amics i familiars, tot a la vegada que m’acomiadava i marxava corrents per agafar el tren.

No ha estat fins que m’he assegut al vagó i he tingut 5 minuts per pensar, que m’he adonat de la terrible situació en que viuen, no només en Hamid, sinó tot el “gremi” de treballadors de les botigues 24h, que tant prosperen a Barcelona. Treballadors en qualitat d’esclaus, que hipotequen la seva vida social, familiar i intel·lectual, per enviar 4 duros a les seves famílies. La “Mass Media”, tendeix a presentar els immigrants com a persones indesitjables pel bon funcionament del nostre país, en aquest cas parlen de petits comerciants catalans que veuen les seves ventes reduïdes per culpa de l’augment d’aquestes botigues. Però, quin català voldria les condicions de vida d’en Hamid?

Hem de reflexionar i portar a la palestra la deshumanització que pateix aquest col·lectiu, abandonat per una societat que normalitza unes condicions de vida inhumanes, emparant-se en la diferència de cultures, en la marginació i en la pobresa. Quan ningú de nosaltres acceptaria tals condicions, la societat hauria d’aixecar-se i buscar una solució, no podem permetre que un ésser humà al que veiem pràcticament cada dia, visqui en condicions infrahumanes. Gandhi deia, “Un país, una societat es pot jutjar per com tracta als animals”, jo diria que ens jutgéssim per com tractem als nostres conciutadans.