Entradas

Empènyer

L’altre dia comentava amb una amiga que, darrerament, era incapaç d’escriure res, que amb la llibreta i el bolígraf a la mà em trobava inútil i, similarment al que fa un policia quan està de servei, només era capaç d’endur-me coses al nas. El dit! No penséssiu pas malament. Deixant de banda la polseguera, la raó per la qual em trobava bloquejat era per pura necessitat de supervivència ja que, davant el bombardeig constant de notícies de caràcter polític que ens ha envoltat els darrers mesos, el meu cervell es trobava ensorrat entre metralla feixista, nacionalista i neoliberal. Em sentia petit, minúscul, ofegat i ensorrat per un present polític en què, a sensació meva, tot allò que pogués escriure cauria en el no-res. Una sensació similar a la que deu haver sentit Alejandro Fernández Álvarez, el candidat del PP al 14-F, per als més despistats. L’esmentada amiga, a la qual direm Brunisenda per qüestions literàries -i d’anonimat també-, em va donar un interessant consell: “escriu, tot i
Publicar un comentario
Leer más

L'avís d'un imperi en implosió

  Què és el que succeeix quan l’opressor és servit, en règim continuat, un discurs en què tot allò que trenca el seu privilegi és presentat com un pas vers la seva opressió? Què és el que succeeix quan una societat educada en la supremacia més real de la història es troba davant la fi d’aquesta? El que succeeix és l’espectacle de la democràcia que vàrem viure tots ahir, la implosió d’una fal·làcia en nom de república davant dels ulls d’un món expectant. No us enganyaré, vaig gaudir com ningú del que veien els meus ulls, preocupació? La justa. Emoció i sentiment de felicitat? Com poques vegades m’havia fet sentir la política americana. Òbviament, res no canviarà, malauradament els fonaments en els quals s’assenta l’imperi americà son encara molt estables i, sobretot, les forces econòmiques que l’han portat fins l’extrem mai deixaran que el sistema caigui a l’abisme. Ara bé, el que si que seria una alegria real, el que sí que m’ompliria de felicitat és veure com, l’espectacle organitza
Publicar un comentario
Leer más

L'esterilitat del debat polític actual

  Abans-d’ahir, aquells que ens considerem ecologistes -entre molts d’altres istmes -, ens vam trobar amb una bona notícia, estrany en els temps que corren, referent a la política automobilística de la ciutat de Barcelona. El fet és que, segons anunciava Joan Maria Bigas, director de Mobilitat de l’AMB, aquest organisme construirà en els pròxims mesos prop de 300 places d’aparcament gratuït per a aquells que decideixin entrar a la ciutat Comtal en transport públic. Conegudes com a places park and ride, aquesta mesura se sumaria a l’esforç que el municipi està duent a terme els darrers anys per a reduir el nombre de vehicles particulars a l’interior de la ciutat dels barcelonins. Petita victòria o, escàs pas endavant què, en una lluita de fonts com en la que es troba immersa, serveix més per reflexionar al voltant de l’estat de la política actual que per al seu valor propi -el qual, siguem clars, és prop a nul-. Com difícilment en podem no ser conscients, les mesures amb intencions s
Publicar un comentario
Leer más

Derruir mites per erigir exemples

Avui, vora les 9 del matí, un amic meu de tota la vida m’ha enviat un article d’en Joan B. Culla, historiador i articulista vinculat a la UAB i al diari Ara, titulat “ Tots eren racistes ”. Confós i encara amb lleganyes als ulls (no em jutgeu, estem en fase 2), m’ha resultat una lectura interessant, educativa i, especialment, un text de clar matís històric, fet que, com a futur historiador, m’ha portat massa fàcilment a congeniar amb les idees de l’autor. En versió resumida, Culla defensa la necessitat d’entendre les figures històriques en el seu context, la necessitat d’ubicar el pensament individual en la cultura i societat en què l’individu cresqué. La lògica és inqüestionable, com a fills d’un temps, tots som presos de les dinàmiques, les formes de vida i de pensament d’aquest i, per tant, jutjar un personatge del segle XIX des dels valors del segle XXI o del segle V aC, resulta incorrecte i improductiu. Fins aquí tot bé, progressivament però, mentre encara no m’havia llevat del
1 comentario
Leer más

10-N: VOX i Neoliberalisme

Porto uns quants dies reflexionant al voltant de Vox, al voltant de la raó de la seva presència i, especialment des d’ahir, la raó del seu creixement exponencial en la política espanyola. L’ascens de C’s és fàcilment explicable, el partit taronja venia a substituir un PP en ple daltabaix corrupte, oferint una alternativa de dretes a aquells votants que s’havien cansat de les problemàtiques inherents als populars. Votar blau o votar taronja no presenta diferències, dos partits que representen el capital, el neoliberalisme, dos partits que es beneficien d’aquella fal·làcia de que “les dretes generen creixement econòmic”, un o l’altre, no mostren diferències ideològiques. Vox però no respon a tal necessitat de renovació, no beu del neoliberalisme, ni tampoc es reforça rere la fal·làcia comentada, Vox beu de la por, l’odi i la connivència política i policial. D’una por motivada i generada per al sistema neoliberal, d’una sensació d’inestabilitat, de falta de seguretat, de trobar-te d
Publicar un comentario
Leer más

Els carrers

Sé que vinc tard, que tot s’ha dit i aportar una nova perspectiva resulta pràcticament impossible però, davant d’una situació com aquesta, no puc quedar-me callat, no puc quedar-me quiet, no ho puc acceptar. La mobilització popular catalana i espanyola m’omple d’orgull, m’omple d’orgull perquè s’allunya del nacionalisme inútil i creix de la mà d’un sentiment de dignitat social, de rebuig a un Estat filofeixista que oprimeix allò que el qüestiona. La lluita contra la repressió, la restricció de llibertats, l’arbitrarietat policial i la intolerància ideològica imposades per un Estat, ha de ser sempre aplaudida, recolzada i nodrida per una societat sana. És per això que em preocupa gran part dels dos pobles esmentats, em preocupen aquells que no es mobilitzen, aquells que no es posicionen i, especialment, aquells que rebutgen el moviment. No puc entendre aquells que, sense ser cecs o paraplègics es queden callats i tancats a casa, aquells que jutgen sense haver vist, aquells que, sense
Publicar un comentario
Leer más

Una llei per comprar nadons

El dia 9 de març de 2019, el Partit Popular espanyol presentà públicament una proposta de llei, a la qual anomenaren “ Ley de Apoyo a la Maternidad ”, amb l’objectiu d’incentivar el creixement poblacional espanyol. La proposta abastia diversos àmbits però un en especial fou destacat per als experts i pel públic en general. Una mesura per a la qual, les dones immigrants embarassades en situació irregular no serien expulsades durant el període de gestació si es comprometien a donar el fill en adopció. És a dir, les dones immigrants sense papers, no serien expulsades del país si, a canvi, cedien el nadó a l’Estat, el qual el donaria en adopció amb l’objectiu d’evitar el decreixement demogràfic. Tal mesura rebé una quantitat ingent de crítiques i, des de llavors ha estat apartada però, posà sobre la taula o, evidencià una realitat preocupant. L’afirmació pot semblar desmesurada però, si s’obliden els tecnicismes i les edulcoracions, el principal partit de la oposició, proposava una transa
Publicar un comentario
Leer más